Refugis del Torb

La travessa Refugis del Torb transcorre per paratges d’un alt interès naturalístic, alguns dels quals disposen de diverses figures de protecció mediambiental. Les característiques biogeogràfiques són prou homogènies amb les variants altitudinals i les diferències cara sud – cara nord:

Orografia

El Ripollès, el Conflent i el Vallespir són comarques de muntanya situada als Pirineus Orientals, el Pirineu més antic. En la zona axial es pot observar l'empremta de les antigues glaceres: els circs, les valls en forma de U i les morrenes.

La fauna

L'isard (Rupricapra pirenaica) és el gran mamífer capaç de resistir les condicions climàtiques de l'alta muntanya. Es desplaça sobre la neu o el gel gràcies al disseny especial de les peülles. Es mou i salta sense dificultat pels grans pendents i tarteres. La marmota (Marmota marmota) és una espècie que ha recolonitzat la zona i actualment està en expansió. Viu en paratges alpins i és un dels aliments de l'àliga daurada.



L'ermini (Mustela erminea) és un carnívor de mida petita. A l'estiu té el pèl de color bru clar i la cua acaba en un pinzell negre, i a l'hivern es torna blanc per passar desapercebut en mig de la neu. Podem trobar també altres grans ungulats com són les daines (Dama dama), els cérvols (Cervus elaphus) i els cabirols (Capreolus capreolus). El tritó pirinenc (Euproctus asper) és un amfibi amb cua, endèmic dels Pirineus i àrees properes. Se'l pot observar en molts rius i torrents de la zona. La granota roja (Rana temporaria) mostra una distribució semblant a la del tritó pirinenc. És una espècie euro-siberiana. Refusa les aigües contaminades. El llangardaix pirinenc (Lacerta agilis) només es troba, si parlem de la Península Ibèrica, als Pirineus. El Ripollès representa la zona més oriental de la seva distribució ibèrica. L'àguila daurada (Aquila chrysaetos) és un dels rapinyaires més espectaculars . Planeja per extenses àrees buscant aliment. El trencalòs (Gypaetus barbatus) és un rapinyaire molt especialitzat, que es deixa veure amb relativa freqüència per l'alta muntanya. Aprofitant les tèrmiques, ens visiten sovint grups de voltors. Encara que no s'ha comprovat la seva nidificació a la zona són molt fàcils d'observar. La perdiu blanca (Lagopus mutus) és una espècie representant de l'estatge alpí. És un ocell que quan substitueix les plomes les canvia de color. Durant l'hivern mostra un plomatge blanc per passar desapercebuda enmig de la neu. Durant l'estiu la coloració mostra unes clapes brunes que la confonen amb les roques del contorn. Fins i tot té plomes a les potes per resistir les baixes temperatures. El gall salvatge o gall fer (Tetrao urogallus) és una espècie que viu als boscos tranquils. Canta en les clarianes dels boscos vells. El picot negre (Dryocopus martius) és l’espècie picot més gros d'Europa i es distingeix dels altres picots pel seu plomatge negre amb el cap i el clatell de color vermell. Els cursos fluvials permeten la vida de la truita anomenada "del país" (Salmo trutta fario), espècie autòctona.

La flora i la vegetació

El Pirineu Oriental, per la seva orografia de relleu contrastat i per la pluviositat considerable que presenta, permet l'organització d'una gran diversitat de comunitats vegetals.

L'estatge alpí (2.300 – 2.900 m) està constituït fonamentalment per prats, amb la presència d'una gran quantitat de flors, la major part de coloracions molt vistoses. Plantes com el panical blau (Eryngium bourgatii) o la regalèssia de muntanya (Trifolium alpinum) són pròpies d'aquesta zona. Fonamentalment, als cims s'hi formen les tarteres constituïdes pel rocallam esquerdillat i mòbil on s'han adaptat a aquests indrets un bon nombre de plantes. L'herba blanca (Senecio leucophyllus) mostra una atapeïda pilositat, és endèmica dels Pirineus Orientals, com el Julivert d'Isard (Xatardia Scabra) o el pensament alpí (Viola cenisia), que té unes flors oloroses. La tora blava (Aconitum napellus) és una planta que fa unes flors d'un intens color lilós, creix en indrets freqüentats pel bestiar. Acumula alcaloides que la fan tòxica i alhora medicinal. El marcòlic groc (Lilium pyrenaicum) és una flor de gran bellesa, amb pètals grocs i taquetes de color rogenc d'on sobresurten uns evidents estams vermells.

L'estatge subalpí (1.600 – 2.300 m) està potencialment dominat per comunitats de pi negre (Pinus uncinata), que és capaç de sobreviure on les condicions climàtiques són més adverses, pocs nutrients, vent, fred, neu, per això sovint es veu recargolat i de formes estranyes. El neret (Rhododendron ferrugineum) forma el sotabosc d'aquestes pinedes. La genciana groga (Gentiana lutea) creix en prats naturals a cavall de l'estatge montà i alpí. És una espècie renombrada a conseqüència de la seva utilització per fer aperitius. L'avetar forma boscos que s'acaben barrejant amb les fagedes.

L'estatge montà (700 – 1.600 m) està constituït per boscos d'arbres caducifolis i de pi roig. La fageda és un bosc que es desenvolupa en indrets humits, fondalades i algunes torrenteres. Pot presentar una gran riquesa florística. El gerani nuós (Geranium nodosum), el lloreret (Daphne laureola), l'herba fetgera (Anemone hepatica), l'el·lèbor verd (Heleborus foetidus), la maduixera (Fragaria vesca) són altres de les plantes que podreu trobar en aquest estatge. També hi trobem la pineda de pi roig (Pinus sylvestris), la roureda de roure pènol (Quercus robur) roureda de roure de fulla gran (Quercus petraea) o la roureda de roure martinenc (Quercus pubescens), que representa una transició entre el bosc mediterrani i el centreuropeu.

Al bosc de ribera les plantes que el constitueixen estan adaptades a suportar les embranzides de l'aigua i els impactes mecànics de les roques durant les avingudes. És un bosquet que ressegueix els rius i serveix d'aixopluc per la fauna. El composen el vern (Alnus glutinosa) , el salze blanc (Salix alba), les bogues (Typha angustifolia), etc.
Les orquídies són una de les famílies de plantes més espectaculars durant l'època de floració i potser de les més evolucionades. Al Ripollès s'han trobat 43 espècies d'una total de 58 citades a Catalunya.

Pel què fa als bolets, podem esmentar entre les més apreciats culinàriament; els moixernons i cama-secs dels prats. Altres són més boscans com són els ceps (Boletus edulis), els rossinyols, els rovellons (Lactarius sanguifluus), els pinetells (Lactarius deliciosus), les brumoses, o les múrgules.

Tradicions ancestrals: pastors i ramats

En el territori de les reserves naturals de Prats de Molló, Pi i Mentet, les cabanes de pastors, uns petits abrigalls de pedres seques, formen un patrimoni arquitectònic remarcable. Totes aquestes contruccions són el testimoni de l’activitat intensa passada. Els Usatges de Barcelona, els usos i costums que van servir de base al dret català precisen, en un document de l’any 1068, els drets d’herbatge dels ramats en els estiuatges de la zona. Aquesta transhumància entre les zones costaneres del Rosselló, de la Catalunya Sud i les pastures de l’alta muntanya van tenir durant segles un rol essencial per l’economia local i va afavorir el comerç del bestiar i de la llana. La pujada cap a l’estiuada és encara vigent avui dia. Els bovins criats per la carn, ara majoritaris, es queden a mig pendent. El pas de les bèsties s’organitza seguint un ordre precís per tal d’aconseguir una utilització optima de l’herba: primer pels bovins, després pels cavalls i les ovelles.

Figures de protecció mediambiental

Totes aquestes característiques biogeogràfiques d’alt interès naturalístic han fet al llarg dels anys que, a banda i banda de la frontera, es declaressin diverses figures de protecció mediambiental:

Espai d’Interès Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser: És un espai natural protegit al Ripollès (12.262 ha) que representa la regió biogeogràfica alpina on la geomorfologia glacial i periglacial del Pirineu Oriental hi està ben representada.

Xarxa Natura 2000: La gran bellesa d'aquest territori i la diversitat d'espècies que s'hi troben ha fet que gairebé un 35% del territori del Ripollès estigui protegit amb aquesta figura de protecció d’ambit europeu.

Reserves Naturals de Pi, Mentet i Prats de Molló: Situades al límit del massissos del Canigó, de la Carança i del Costabona, aquestes tres reserves protegeixen una rica biodiversitat i nombrosos casos d’endemisme. Py 3930 ha, Mentet: 3.028 ha, Prats de Molló – La Preste: 2 185.91

Canigó Grand Site: Com a paratge de gran notorietat, el massís del Canigó fa part dels Grands Sites nacionals francesos des de l’any 1989. S’hi fan actuacions de rehabilitació de zones de paisatges degradats, millora i creació d’equipaments d’acolliment i d’àrees d’estacionament, control de la circulació motoritzada i suport a les mobilitats sostenibles, manteniment dels accessos al paratge classificat, difusió d’informacions pràctiques, sensibilització a l’ecologia de muntanya… Es tracta d’una mobilització quotidiana perquè “la muntanya sagrada dels catalans” sigui un massís viu i accessible. Des de 2011 és considerat també Grand Site de França, tal com altresmés coneguts, el mont Saint-Michel, el pont del Gard, Rocamadour, la muntanya Sainte-Victoire, la pointe du Raz, el puy de Dôme…

Recordem als excursionistes de quedar-se en els senders senyalitzats. Els campaments, collites i recollida de minerals són prohibits per la reglamentació. Vegeu aquí les normes i consells de la Generalitat de Catalunya en espais naturals