Refugis del Torb

La gran travessa a peu
entre Núria i el Canigó

Ruta autoguida de senderisme i skyrunning. Central de reserves

Una història comuna que podem reviure a peu


La travessa “Refugis del Torb” ofereix al participant un recorregut escenari d’episodis del nostre passat, que és bo i bonic d’anar recordant.
Per començar aquestes tres comarques, el Ripollès, el Vallespir i el Conflent, i tot el trajecte de la travessa, compartiren senyors i comtes durant alguns segles de la nostra edat mitjana. Abans que Catalunya fos una realitat nacional, els comtes de Cerdanya, sota el domini dels quals hi havia entre d’altres territoris, la vall de Ribes, són també senyors del Conflent, en el qual ja des del segle IX, compten amb uns col·laboradors militars, els vescomtes de Conflent. Un membre d’aquesta família vescomtal del Conflent és el bisbe d’Urgell, sant Ermengol (1010-1035), que, a banda del seu ofici episcopal, que afectava a la vall de Ribes, tenia en aquest territori, a títol particular diverses propietats, a Ventolà i a Ribes.

La vall de Ribes i el Conflent presenten, però, una relació encara més estreta i més continuada en un aspecte poc conegut, però essencial per entendre l’economia i la manera de viure a muntanya: la ramaderia. El segle XV, època de gran progrés de la ramaderia, quan els carnissers de Barcelona s’interessaven per l’abastiment de bons productes per als mercats de la ciutat comtal, i compraven carn del Conflent i de la vall de Ribes , es va establir una aliança estratègica entre les grans pastures i els pastors de Coma de Vaca (Queralbs) i les pastures de Vinçà al Conflent. Les de Queralbs es va pactar que serien d’accés lliure i gratuït per als que tenien llurs ramats pasturant a Vinçà. Per tant, el contacte entre pastors i ramats d’aquestes comarques tingué sovint lloc en els paisatges que contemplaran els participants a la travessa. Valgui entre molts altres exemples, que l’itinerari que avui proposa aquesta travessa, l’usaren els pastors i els animals de Prats de Molló que tenien dret de pastura a Planoles fins almenys l’any 1639. No es pot tampoc oblidar la pervivència avui d’antigues tradicions ramaderes com la tria de mulats d’Espinavell, tan coneguda i celebrada pels pobles de Molló i de Pi.

D’altra banda, la relació humana i econòmica no quedà tan rompuda com sembla arran del Tractat del Pirineus (7 de novembre de 1659) que suposà l’annexió a la corona francesa de tot l’antic comtat de Rosselló i part de la terra i comtat de Cerdanya, quedant la vall de Ribes i la vall de Camprodon sota jurisdicció espanyola. Hi ha molts exemples a tots nivells que demostren que la frontera no aturà la relació humana ni va fer perdre els camins de transhumància ni les rutes dels pelegrins que, des de Pi, per exemple, anaven a Núria. Perquè més enllà de les fronteres polítiques i administratives hi ha i hi havia, a banda de la relació humana i econòmica, un vincle molt fort, que el dóna la pròpia muntanya, i la flama i la força mítica creada pel llegendari i les creences religioses vinculades a dos cims emblemàtics, el Canigó i el Puigmal.

L’abat Oliba, de qui el 2008 vam celebrar el mil·lenari, fou el constructor d’aquest país de muntanyes, a través dels ambiciosos projectes dels monestirs de Cuixà i de Ripoll, però també, a més petita escala, per la creació de petites parròquies rurals com la de sant Marcel de Planès a Planoles, que el propi Oliba consagrà, donant així una semblant fesomia arquitectònica al país, el romànic, font d’uns valors que també vam compartir i que ara actualitzem. Una fundació, la de sant Miquel de Cuixà, al Canigó, l’altra, la de sant Marcel, al Puigmal.
La vitalitat del llegendari pirinenc, investigat per mossèn Jacint Verdaguer, recuperà un material poètic extraordinari, que cristal·litzà en el seu poema Canigó (1886) on apareixen bona part dels mites del Puigmal i del Canigó: l’ abat Oliba, els comtes de Cerdanya, Núria, etc... Verdaguer i la seva poesia aportaren l’orgull de pertinença a la comunitat pirinenca i la defensa i actualització d’un valors que no es veuen, no només com a part del passat, sinó com a proposta universal de present i de futur: el Pirineu com a referent de pau, amor a la natura, solidaritat i sensibilitat, i ara i avui, com a espai d’unió de pobles que gaudeixen del lleure i de l’esport.

Avui, actualitzem aquests valors sobre els camins que, en altres temps, passaren pastors, ramats, soldats i pelegrins a Núria, Coma de Vaca, Ulldeter i Rojà.


Miquel Sitjar i Serra
Filòleg i guia turístic.


Els grans monestirs del Ripollès i el Conflent


5 grans monestirs catalans amb gran relació històrica entre si, rodegen els paratges de la travessa Refugis del Torb, talment com si oferissin protecció als seus excursionistes.
Monestir de Santa Maria de Ripoll
Monestir de Santa Maria de Ripoll

El monestir de Santa Maria de Ripoll fou fundat a finals del segle IX pel comte Guifré el Pelós i la seva esposa Guinedilda amb l’objectiu de repoblar la vall de Ripoll. Pocs anys després, s’havia convertit en un dels centres culturals més importants de l’Europa medieval. La seva biblioteca custodiava còdexs mossàrabs, visigots i medievals de temàtica litúrgica, jurídica, musical, astronòmica, geomètrica... L’abat Oliba consagrà el 1032 la nova església del monestir, d’estil romànic llombard, amb una planta basilical de cinc naus coronada per set absis. L’edifici ha patit diverses desgràcies al llarg del temps, i a finals del segle XIX va ser reconstruït per Elies Rogent. La portada, del segle XII i concebuda a manera de gran arc triomfal, és la peça romànica més important. El claustre fou iniciat a finals del segle XII i s’acabà a principis del segle XVI. El monestir fou panteó dels comtes fins l’any 1162. En ell hi ha enterrats el comte Guifré el Pelós, Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV, entre d’altres.

Monestir de Sant Joan de les Abadesses
Monestir de Sant Joan de les Abadesses

Fundat també per Guifré el Pelós a finals del segle IX per tal de repoblar la vall, el deixà sota la responsabilitat de la seva filla, l’abadessa Emma, i una comunitat de monges. L’any 1017, l’abadessa Ingilberga i les monges foren expulsades per tenir una suposada conducta moral inadequada i foren titllades de “meretrius de Venus”. Però, darrera d’aquesta denúncia hi havia motius polítics: Bernat Tallaferro, comte de Besalú, volia apropiar-se del monestir i les seves terres per crear el bisbat de Besalú, i per tant, juntament amb l’abat Oliba, tots dos germanastres d’Ingilberga, es presentaren a Roma per acusar les religioses. Amb aquest fet històric s’hi relacionarà, segles més tard, la llegenda del comte Arnau. Al segle XII s’instal•là al monestir una comunitat augustiniana. L’any 1150 es consagrà l’església, l’actual edifici, amb planta de creu llatina, d’una sola nau, curta i alta. Aquest tipus de planta arquitectònica és poc freqüent a Catalunya i cal relacionar-lo amb el romànic francès i les grans esglésies de peregrinació. A l’absis central, hi podem observar un davallament de la creu, el Santíssim Misteri, de l’any 1251, format per set figures que deixen entreveure els primers traços gòtics en el tractament dels rostres, malgrat que els cossos són plenament romànics.

Monestir de Sant Pere de Camprodon
Monestir de Sant Pere de Camprodon

Fundat per Guifré II, comte de Besalú, a mitjans del segle X, avui dia només en podem contemplar l’església. El claustre ja era destruït l’any 1460 i al segle XVII, el monestir estava en tan mal estat que els vuit monjos i l’abat havien de residir en cases particulars. Durant el segle XX es derruïren les dependències monacals i es restaurà l’església. L’església és del segle XII, de planta de creu llatina. Cal destacar-ne els cinc absis rectangulars, quatre dels quals es troben en el transsepte i no es diferencien des de l'exterior. El campanar, de dos pisos i alçat sobre el cimbori, dóna dinamisme al conjunt arquitectònic. La gran senzillesa en la construcció de l’edifici i la poca decoració que hi podem trobar, l’apropen a l’orde del Císter, en què la sobrietat és elegància.

Monestir de Sant Miquel de Cuixà
Monestir de Sant Miquel de Cuixà

Sant Miquel de Cuixà és un monestir benedictí situat al peu del Canigó, a la vall del riu de Llitera o ribera de Taurinyà, dins el terme municipal de Codalet, al Conflent. Va ser fundat per l'arxipreste Protasi l'any 879. Va ser amb els abats Garí i Oliba quan es va convertir en un dels centres espirituals i culturals més importants de Catalunya en temps feudals. És el monument més interessant de l'arquitectura preromànica o del romànic inicial. L'actual conjunt monàstic és el resultar de tres moments constructius: el temple consagrat el 974, les reformes i noves construccions de l'abat Oliba durant la primera meitat del segle XI, i el claustre correspon a l'època de l'abat Gregori. El Monestir de Sant Miquel de Cuixà ha estat elegit per votació popular com una de les Set Meravelles del patrimoni cultural material de Catalunya

Monestir de Sant Martí del Canigó
Monestir de Sant Martí del Canigó

L'abadia de Sant Martí del Canigó es troba a 1.094 m d'alçada, darrere d'un aflorament rocós del massís del Canigó, a les altures del petit poble de Castell de Vernet, al Conflent. És cap a l'any 997 (primer esment d'aquesta abadia), per iniciativa de Guifré II de Cerdanya, comte de Cerdanya i del Conflent i gran nét de Guifré el Pilós, que s'emprenen les obres de construcció de l'abadia de Sant Martí del Canigó per tal de fer-hi venir una comunitat de monjos benedictins. Els primers vindran des de l'abadia de Sant Miquel de Cuixà, a Codalet, al Conflent. Les donacions dels comtes de Cerdanya impulsen, ràpidament, el creixement de l'abadia, que es converteix en un dels principals monestirs de la regió, el qual rivalitza amb el de Sant Miquel de Cuixà i el d'Arles. Els capitells del claustre daten del segle XII i del segle XIII. El terratrèmol de Catalunya de 1428 va destruir el monestir. La comunitat religiosa el va abandonar entre 1783 i 1785. L'abadia de Sant Martí del Canigó és un lloc on encara es manté la vida religiosa, regida per una comunitat catòlica.

Refugis del Torb literari


Volem citar aquí alguns llibres als quals tenim espacial estima, i que d’alguna manera estan molt relacionats amb l’esperit de Refugis del Torb. I ho estan pel seu arrelament i vinculació al territori, perquè geogràficament es desenvolupen per aquestes contrades, i perquè evidencien la unitat sociocultural catalana en ambdós costats de la frontera. Us en recomanem la lectura tot fent la travessa.

Canigó de Jacint Verdaguer Records d’un Excursionista de Carles Bosch de la Trinxeria Past’oral text i fotografies a càrrec d’Olivier Cazes, guarda responsable del Refugi de Marialles
“Canigó” de Jacint Verdaguer.
Després de L’Atlàntida (1877) i Idil·lis i Cants Místics (1879) i dos volums de tema montserratí (1880), la publicació de Canigó (1885) significà la comfirmació del geni poètic de Jacint Verdaguer (Folgueroles 1845 – Vallvidrera 1902) i la culminació de la nostra Renaixença literària. Concebut com una llegenda romàntica, Canigó té elements que en permeten una lectura simbolista, dins el context de la nova poesia del moment. El seu component mitico-patriòtic, i els seus excepcionals encerts lingüístics i formals, en fan una obra de referència ineludible en la literatura catalana contemporània.
“Records d’un Excursionista” de Carles Bosch de la Trinxeria.
Les narracions dels Records – a mig camí entre el romanticisme i realisme, i amb un fort component costumista – actualment són una lectura que pot atraure molts lectors, perquè pot ser un llibre d’excursions, un recull de relats costumistes, una font per a trobar nous itineraris, i moltes altres coses més. Pla i muntanya (1888), L’Hereu Noradell (1889), De ma collita (1890), Montalba (1891), L’Hereu Sobirà (1891), Tardanies (1892) i Lena (1894) són les obres que, amb Records d’un Excursionista (1887), formen la producció literària de Carles Bosch de la Trinxeria. Una producció que veu la llum en un moment clau per a la formació dels models de prosa literària catalana moderna.
“Past’oral”: text i fotografies a càrrec d’Olivier Cazes, guarda responsable del Refugi de Marialles.
Llibre molt fotogràfic dels pastors de la zona del Massís del Canigó i entorns, després de llargues converses a la muntanya estival. Imatges, dibuixos i rondalles pirinenques, històries viscudes amb els pastors, llegendes conegudes o inventades. Totes les imatges estan exposades al refugi de Marialles.


Si hi ha més llibres que us semblen dignes de ser presents en aquest apartat us animem a que ens els comenteu a través de les nostres xarxes socials.

Facebook Twitter
Agència de viatges A Pas d’Isard – GC-004377   ® A Pas d'Isard - ® Refugis del Torb , tots els drets reservats. Avís legal